divendres, 1 d’agost de 2008

Marina


A la Marina no li agradaven les nines. De fet, encara que de vegades no en tenia prou consciència, no li agradaven moltes coses que després, poc a poc, va anar deixant de fer. Solia tenir-les ben endreçades a l'habitació, en filera a l'estanteria o ben posades sobre el llit. De tant en tant, quan no sabia què fer, n'agafava alguna i jugava una estona però més aviat per fer passar el temps. I el temps passava, amb més o menys lentitud, entre l'escola i l'habitació on es perdia i imaginava, entre nines i ninots, a l'estiu entre la platja i les rialles a l'hort de l'avi. I l'avi la mirava amb aquell posat seriós quan havia fet alguna cosa malament i ella, rient i trapella, el feia somriure un moment i era tot just llavors quan entenia quant l'estimava. Com sempre tothom l'havia estimat, a la seva manera, perquè cadascú estima de la forma que sap i ella això ja ho sabia. I, d'alguna manera, havia après a fer-se estimar d'una manera especial per aquells que sabien copsar-la i que es deixaven gairebé hipnotitzar pels seus ulls foscos de nena. Uns ulls innocents i oberts que deien molt i que havien vist encara més.
La Marina va anar creixent, a poc a poc al seu parer, massa ràpid per tots aquells que es paraven un moment a enraonar amb la seva mare a l'escala o pel carrer i es meravellaven de quant havia crescut. Però ella no volia créixer, no li atreia pas la idea de fer-se gran. Potser perquè intuïa que no sempre podria gaudir d'aquell somriure als llavis. És per això que, en el fons, sempre va continuar sent una nena...

PD: potser algun dia el continuaré...

1 comentari:

MrBlonde ha dit...

Helluva good shit. Keep on like this and one day you will do something big.

PD: Too much Ken Follett in English these last days.