dijous, 29 de novembre del 2007

Espurnes de tu... i de mi

Eres pedra
esmolada

i jo era pedra.

Eres raig
potent

i jo era arbre.

Eres foc
ardent

i jo era llenya.

Eres llumí
apagat

i jo era espurna
esgarrapant la teva pell nua,
desig de fusta.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

1 comentari:

danielillu ha dit...

Compte amb les espurnes, que encenen focs i la passió crema i tot!

1 de desembre del 2007, a les 1:11

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)