divendres, 27 de juliol del 2007

La herencia de la casa

"La mitad de los españoles no van de vacaciones este año, según las últimas estadísticas, porque tienen que pagar la hipoteca y no les llega. Claro que sí, no van de vacaciones, pero tienen una casa. Suya. ¿Para qué? Para poder venderla, sacar un dinerito y entonces tener que comprarse otra que seguramente será más cara, y así seguir sin vacaciones. O no. O para conservarla e ir amargándose la vida año a año en agostos de sofá y sofoco con el fin de legar a sus hijos una casa. O sea, legar a sus hijos la demostración de que una casa bien merece la amargura vital, aquélla que era el estado habitual de sus padres, especialmente a fin de mes. O sea, legar a sus hijos que tener una casa merece todas sus no-vacaciones futuras. ¿Y son más felices con su tesoro? No, claro, sudan monedas ante la libreta de ahorros. Pero tienen una casa. ¿Y les hace mejores tenerla, más ricos? Ni mejores, por lo de la amargura; ni más ricos, por lo de ser esclavos de un banco sin derecho a vacaciones. Y sin permiso para pensar que por mucho menos tienen alquileres para dar y vender. Pero no, mejor sufrir, porque así la casa es nuestra y podemos dejarla en herencia, con amargura y todo. Con cariño se lo digo: ya llega agosto, la burbuja inmobiliaria está que si se pincha que si no... ya que no van a vender la casa, cuéntenle a sus hijos que lo suyo es sacrificio, masoquismo, no sé, que no hace falta que tomen ejemplo, que hay otras vidas. Y mándenlos aunque sea a las colonias de la parroquia, que son gratis."

Artículo de Cristina Fallarás en la contraportada del diario ADN, 26 de julio de 2007.


PD: enhorabuena por el artículo, que da para pensar... mucho.

1 comentari:

danielillu ha dit...

Cada vegada que llegeixo aquesta columna, em dona per pensar, i l'he llegit moltes vegades, i sempre crec que té massa raó.
Potser el fet de comprar si o si es deu a que no ens refiem que el nostre estimat Estat ens doni seguretat en el futur, i es tendeix a creure que tenir un grapat de rajoles multimilionaries, si hi ha problemes es ven i ja tenim un munt de milions per sortir del problema que tinguem.
Es pot veure mirant el % de families de lloguer a les ciutats més enllà de Paris, la seva qualitat de vida, i el seu status econòmic en general.
L'Estat d'aquesta gent no els deixarà tirats en una cua infinita mentre agonitzen; el nostre, no tindrà cap dubte a deixar-nos tirats, a no ser que coneguis algú important dins el sistema (preferiblement un cap d'algun departament o algú ben col·locat), que et farà un paperet que t'obrirà portes que ni sabies que podien existir.
Trist país, i grandiós article