Records...

Onze...

I encara recordo el buit d'uns segons d'incertesa, de sorpresa, de xoc, i els interrogants que de sobte esmicolaven els pensaments i els llençaven amb força a terra, i omplien d'un sord soroll el silenci immens que s'apoderava del món proper. Tot de sobte.

Riuades de gent cercant respostes i aire fresc, blanc, cel serè, passes segures, emocions contingudes i silenci, massa silenci. I la ciutat bramava que la realitat, per un moment, era massa crua.

Imatges desbordants, rumors xiuxiuejats, paraules buides, veritats punyents, escenes colpidores... gairebé ficció. L'infern sentit tan a prop nostre.

I encara recordo la espontaneitat dels nostres crits, la força d'una sola veu en milers de goles, la ràbia incontrolable, les ganes de saber i de donar a conéixer que no estaven sols, que ens havia tocat molt endins, que... que n'érem un de sol, sí, perquè per uns moments érem capaços de deixar-ho tot de banda per ser un de sol, i les distàncies per uns instants no existien... Cap diferència, cap indiferència.

Hi ha moments en la història que val la pena viure tan de prop, malauradament, encara que només sigui per meravellar-se de la intensitat d'un segon.

Perquè la humanitat, encara, no està perduda...



PD: Tots vam ser Madrid. Tots vam ser silenci.


P&L